Sant Jordi 23-abril-2019

2019 - Es coloca la placa recordatori de que hi va viure Joana Raspall, no traiem la placa Dr. Cauhé, perquè creiem important que també es recordi que va exerci la carrera de metge des de que va obtenir el títol any 1927 (29 anys) fins la seva jubilació als 75 anys, tot que particularment i per mútues continuà fins els 77 anys que va morir, va ser cap de sanitat durant molts anys i metge forense a la nostra ciutat,  mai se li ha fet cap acte commemoratiu, pot ser perquè ell era molt senzill i mai volia ser protagonista.
Jo crec que també es mereixia algun acte recordatori de tota una vida dedicada a la seva professió a la ciutat de Sant Feliu i en aquesta casa des de que es va casar l'any 1942.

1916-2017

Cent anys de la construcció de la casa, ara toca recuperar la façana.
 

2017
Hem volgut conservar-la tal i com estava, fent un rentat de cara. 
Hem tret la porteta que anys enrera, quant es van posar les primeres faroles al carrer, l'Ajuntament ens va col·locar a la façana per guardar els interruptors d'encendre i apagar els llums del carrer.

Hem tret la marca de la cara de la medalla que havia estat esborrada des de més o menys l'any 1936.
A la volta més alta de la façana, on havia estat el dibuix de la marca del negoci: "La Pilarica", també treta el mateix any, hem optat per fer un dibuix seguint l'orla que remata l'edifici a la part superior.
Totes les medalles i dibuixos són els originals, reconstruint només els de l'orla que estaven deteriorats.

Orígens de la Casa Cauhé- Raspall

Aquest any 2016 és any d'aniversaris històrics 
tant per la casa com pel negoci.

                          Fa 130 anys de la fundació del negoci. (1886)
                          Fa 100 anys de l'estrena de la casa. (1916)
                          Fa  90 anys del final del negoci per la mort de
                        Bonaventura Raspall (1926) i Pau Juanola. (1926)
 ***********************************************************************************************
Casa "Raspall",  Casa "Cauhé Raspall" o també coneguda com "La casa de les medalles"

Situada a:     Pg. Nadal 22-24
(anteriorment va ser Nadal, 20, després va ser carrer José Antonio i va tornar al nom d'origen Pg. Nadal)
 

Casa estil Modernista on va viure Joana Raspall, dels 3 anys fins els 100 anys, la lingüista, bibliotecària, escriptora i activista per la llengua.

  

El seu pare Bonaventura Raspall Pahissa (1865-1926), va  fer construir aquest edifici per ser habitatge i seu del negoci que regentava i pel que va rebre els premis que va fer esgrafiar a la façana.

Carruatge descarregant davant el magatzem i a la porta de la casa en Pau Juanola amb els nets Joana i LLuís.
 

El negoci era de compra - venda i exportació de fruita, que comprava a diferents llocs: plàtans a Canàries, figues a l’Aragò, peres a Lleida, patates de Premià de Mar, fruits a Sant Feliu de Llobregat ...etc. i exportava a França, per això va triar un lloc prop l’estació del tren, RENFE, ja que li era més còmode per poder carregar i descarregar la mercaderia i enviar-la al seu destí.

La porta més propera a la cantonada era l'habitatge familiar, la porta de l'esquerra donava al magatzem de fruita on s'encaixava, i que per la part de rere donava al pati, quadres i garatge de carruatges i també tenia sortida pel carrer Vidal i Ribas.

 

............. 

Factures i fulls de demanda.
 

Els fulls de factura i demandes ens mostra l'empresa i la marca. En aquell temps Raspall ho escribien amb e.

Podem llegir a la dreta en frances: 

Casa d'exportació fundada el 1886. (Segueix l'adressa telegràfica i el teléfon).

Remarca: Sucursal per Figues de Fraga, Fruits de Sant Feliu de Llobregat, Patates de Premià de Mar, plàtans de Barcelona. (que per suposat els portaven des de Canàries en vaixell fins el port de Barcelona)

......

Al centre podem llegir també en francés:
Antiga casa Juanola i companyia
Bonaventura Raspall
Gendre succesor
Comisionari en fruits i verdures:
proveïdor dels principals pastissers d'estranger :


A l'esquerra hi ha la marca registrada:
  
 
















LA PILARICA

El dibuix de la verge del Pilar, que estava també a la façana principal de la casa, en la volta més alta, com es pot veure a la fotografia antiga. (Va ser borrada en época de la república) Era la marca del negoci.

  

Tal i com es va registrar Solicitud 19-19-1905 concessió 24-01-1906 per Pablo Juanola

Segueixen les medalles, que estan reproduides també a la façana, guanyades a diferents concursos. 

El rosetó que ara està esborrat a la façana del carrer Vidal i Ribas, reproduia la cara d'una de les medalles guanyades, que representava el rei Alfons XIII que com la Pilarica en época de la república va desaparèixer.

 

medalles originals guanyades en els concursos

Explicació dels premis:

Encara que posi concurs culinari, no és de cuina elaborada, sinó de productes per l'alimentació.

Va ser guardonat per la qualitat dels productes que tenia.

Ell venia com productes de primera el que realment era de primera.
Contaven que les encaixadores tremolaven quan s’apropava Bonaventura a alguna d’elles per sorpresa, ja que girava una de les caixes al revés, l’obria, i com veiés que havia alguna capa de fruita que no corresponia amb la qualitat i calibre desitjat, se'n duia una bona reprimenda.

Per que arribés el producte en condicions, ell va ser pioner en posar palla a les caixes de fruita perquè aquesta no es fes malbé i no es malmetés en el trasllat.

Hem de recordar que el trasllat dels productes es feien amb carros de cavalls i tren de carbó, els sotracs eren grans.

Bonaventura Raspall, va inventar una màquina predecessora de les existents actualment, que triava les patates segons el seu calibre. Guardem encara el full de patent, aquí detalls de la patent.

Patente

Patente de Invención

61056

06/10/1915

Una máquina o aparato destinado a la limpia, selección y clasificación de las patatas.

Respall Pahissa, Buenaventura España Barcelona El Masnou

 

 
Les caixes de fruita, portaven palla per que no es malmesin i a sobre es tapaven amb un paper com aquest que portava el nom de l'empresa:

.............. 

Saga familiar 

Pau Juanola Campdepadros (1845 Arbucies-1927 Sant Feliu de Llobregat)  va ser el creador de l'industria. Un català pacifista, nescut a Arbucies  que va anar a França escapant de fer el servei militar per no voler agafar un arma, allí es va ajuntar amb compatriotes treballadors del suro i va començant a treballar fent taps, va veure que no era lo seu i va canviar la feina a fer de barber entre altres professions. Es va casar amb una francesa, Agustina Devavry Mignon, filla d'uns comerciants de fruita, vinaters.

Quan va acabar els 20 anys d'exili (per no haver fet el servei militar) va retornar a Catalunya, i va empendre el negoci de la fruita.

  

 Pau Juanola Capdepadrós (Arbúcies  1845 Sant Feliu de Llobregat 1926)

Fotografia feta per A. Capmany C/ S. Antonio nº 32 Mataró

L'any 1900 en la revista Anuari del comerç veiem que Pau Joanola , té la seu del negoci al carrer Born 19

Tenien en una tenda -magatzem al passeig del Born de Barcelona
magatzem i tenda de fruita al carrer Fusina, 11 

  fotografia aproximadament 1896

 A la porta del negoci, a primer terme Joana Juanola Devavry, rere seu els seus pares Pau Juanola Capdepedrós i Agustina Devavry Mignon. Darrere d'ells Félix Casalins, renebot de'n Pau i treballador i amic incondicional de la empresa i família.

Actualment està igual:

Actualment el carrer Fusina Nº 11 de Barcelona cliqueu aqui.

..............................

Bonaventura Raspall Pahissa, (1863 ó 65 Sant Feliu 1926) i el fill gran d’una família de cinc germans. Els seus orígens eren humils, va quedar orfe, recollit per uns oncles, des de molt petit va treballar per sobreviure i pujar els seus germans, pel que va anar molt poc a l'escola. Entre vàries feines va estar d'obrer en els camps.

Va casar-se en primeres núpcies i va viure a Sant Feliu fins 1905 que ell i les seves dues filles Dolors i Antònia, varen marxar a Cervera, França, potser per què ja coneixia el que seria el seu soci i sogre, o per iniciar les seves activitats comercials. Negoci al qual es va dedicar la resta de la seva vida.

Bonaventura Raspall Pahissa                                         Joana Juanola Devavry

L'any 1911 al anuari del comerç ja trobem que te el negoci a Sant Feliu, malgrat no te encara la casa i viu al Masnou.

Més tard, vidu de la primera dona, torna a Catalunya, i es casa en segones núpcies amb Juana Juanola Devavry (1877-1955), nascuda a Epernay (França) regió de la Xampanya-Ardenes. Amb la que tindrà un fill i una filla: El Lluís i a la Joana. 

Van a viure al Masnou i uns anys després el 1915, comença a fer-se la casa a Sant Feliu de Llobregat, l'arquitecte serà Gabriel Borrell i Cardona, encarregant el projecte i disseny de construcció de la casa a Llorenç Molins Serra, constructor de diverses cases a la ciutat, a les que donava el seu toc artístic.

 

Plànol de la façana de la casa de Bonaventura Raspall del passeig de Nadal núm. 11. Any 1915. Llicència d'obres 1/1915 Arxiu Comarcal del Baix Llobregat. Fons Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. 
............................. 

Negoci A Fraga

El despatx central el tenien a Barcelona, un magatzem i tenda de fruita al carrer Fusina, 11 (La fotografía posada anteriorment)

En el temps de collir figues,en Bonaventura Raspall llogava l'Hostal de'n Camilo a Fraga, (actualment desaparagut, l'edifici estava al costat del riu) aquestes fotografies són d'aguns treballadors que contractava temporalment per fer la recolexió, assecar  i encaixar les figues .
Ell comprava la fruita al camp i s'encarregava de collir-la, secar-la, encaixar-la i vendre-la tant a la península com al extranger.

 

A l'esquerra de la foto Pau Juanola, el sogre i soci de Bonaventura Raspall.

Avi i pare respectivament de Joana Raspall

 

A l'esquerra de la fotografia Bonaventura Raspall, el nen assegut entre caixes Lluís Raspall (germà de la Joana Raspall, ella neixeria un any després) a la dreta, (2n. començant dreta, cistell als peus) Pau Juanola (avi Joana Raspall) i les encaixadores a les golfes de l'Hostal.

Treballadores encaixadores de figues a Fraga.

Per la quantitat de treballadors es pot fer una idea de l'embalum del negoci. A més de les encaixadores que es veuen a les fotografies hi havien els carreters i els collidors que estaven als camps fent la recolecció.

Explicació a "La voz del bajo Cinca 19-abril 2007 es pot veure el text al final de la pàgina , amb algunes correccions.

Placa d'impressió dels papers cobertors de les caixes de figues.

 Traducció:

Demanda sempre la reina de les figues La Pilarica

Les postres més exquisites.

per la seva preparació especial aquesta figa conserva tot el seu frescor.

són superiors a totes les conegudes fins ara.

Caixa de 500gr. 0,80 Francs

 .................

A Sant Feliu 

Tant a Fraga com a Sant Feliu, Bonaventura Raspall no cultivava els productes, comprava la producció dels camps a preu alçat, (abans que maduressin possava un preu a la producció que calculava amb bon ull, tant bo que molts agricultors li demanaven consell quan volien saber quina producció tindrien encara que no la comprés ell). 

Quan era temps de la collita llogava jornalers i encaixadores i transportava amb el carro els productes dels camps d'aquí Sant Feliu fins la casa i després d'encaixar-los fins el Born o els vagons de tren que portaven els productes fins França. 

Joana, el carreter,i a la dreta, el nebot de la Joana, Onofre Bauzá, fill de la seva germana Dolors, que tienia una tenda de fruita a Lille (França) heredada del seu pare, client de Bonaventura Raspall.

A la porta de la caseta del camp, a la dreta Joana Juanola, mare de Joana Raspall, assegut davant d'ella Bonaventura Raspall, a la dreta asseguda sobre l'avi Pau Juanola, la nena Joana Raspall.


La família Raspall en un camp d'aquí Sant Feliu, amb diferents treballadors i amics.

Descans i encaixant en el camp.

Assegut davant Lluís Raspall (germà de Joana Raspall)
......................

Uns anys després de la mort de Bonaventura Raspall, trovem un anunci a la Guia Ibérica de Turismo de  Sant Feliu, aquest anunci, però no ens consta la data ni del anunci de quant temps més va estar obert el negoci.

 (gracies a Marc Rius que ha trobat aquest document i me l'ha cedit)

..................
Aquest anunci esta en una revista que parla dels comerços i negocis del Baix llobregat, les pàgines de Sant Feliu estan desaparegudes quasi la totalitat, quedant alguns troços com aquest. es parla dels pressupostos de l'any 1927, pel que crec correspont a aquest any, tot i que en Bonaventura va morir el 1926.

foto: Gracies a la família  Gaspar-Graner que han trobat i m'han donat aquesta imatge.

Els fulls de demanda eren quasi iguals quant va quedar viuda Joana Joanola, només canvia que posa aquesta dada.

...........................
Any 2016
Es comença la restauració de la façana. Als 100 anys de la seva construcció.

.................................

Fa 74 anys (1942)
 

L'any 1942 al casar-se Joana Raspall Juanola (1913-2013) hereva de la casa amb el Dr. Antoni Cauhé Huguet (1898- 1975).
L'edifici continua sent habitatge de la família i també despatx-ambulatori mèdic on exercia la seva professió com a metge titulat, el que ara se'n diu metge de família, metge forense i cap de Sanitat de la comarca. Fins practicament la seva mort.
Potser per raons d'espai o per la situació de la casa, prefereixen quedar-se a viure i fer el consultori en aquesta casa i no en la propietat del Dr. Antoni Cauhé que tenia la seva al carrer del Torrent, ara Torres i Bages 10-12

 Fa 41 anys (1975)

Mor Antoni Cauhé Huguet

...................

Fa 36 anys (1980)

S'intala la Clínica dental del Dr. Antoni Cauhé Raspall, fill del matrimoni.

A la casa es produirà una transformació, la consulta i el magatzem es transformaran  en la Clinica dental l'any 1984, i la casa es divideix en dos habitatges, obrint-se una porta al carrer Vidal i Ribas.

Actualment a la casa hi viu la familia hereva dels Cauhé Raspall.

 .............................

Llocs de xarxa on es parla de l'edifici, que no vol dir que tot sigui cert.

  

Quasi tot el que es diu és còpia del que posa la pàgina de Ruta del Modernisme de Sant Feliu, i voldria deixar clar que la casa era la seu del negoci, i com tal a la façana es posava i actualment es posa el nom del comerç amb algun rètol, dibuix o símbol que el representi. Per això van esgrafiar les medalles, no per mostrar als ciutadans la rellevància, com diuen, si no per mostrar de què tractava el negoci i la qualitat del producte als possibles clients. 

A Barcelona a les rambles podem veure la casa decorada amb paraigües, per que és el que es dedicava el negoci, moltes farmàcies decoraven les façanes amb símbols adients, així va voler fer-ho en Bonaventura, senyalar la característica del seu negoci.

En les pàgines diuen:

"Tot aquest seguit d'elements decoratius situats en les façanes són clarament un signe distintiu que pretenia mostrar a tots els ciutadans, la importància i la rellevància obtinguda en els certàmens per la Casa Raspall a través de la participació i dels guardons obtinguts en les primeres dècades del segle XX."

.............
A la traducció en castellà, posen "Paseo Navidad" quan hauria de ser "Paseo Nadal" ja que el nom al carrer, com el de parc del costat, com el de l'escola que porta aquest nom, no ve de la Natividat, si nó del nom que tenia el propietari d'aquests terrenys i de molts altres que seguien sobre la via.

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/casa-buenaventura-raspall

 

Passeig de Nadal, 22-24 / Vidal i Ribas, 38 (Sant Feliu de Llobregat) Barcelona.

Año proyecto: 1915.

Año fin obras: 1916.

Arquitecto: Gabriel Borrell i Cardona.

Buenaventura Raspall, era uno de los principales importadores y exportadores de frutas de Sant Feliu, especializado en bananas. La empresa ya desde 1886 se dedicaba a la exportación, lo que le permitió participar y obtener una reconocimiento en certámenes, tanto de Barcelona como internacionales. Cuando, en 1915, encargó la construcción de su casa en el proyecto de Borrell tan sólo se dibujó la volumetría de la casa, compuesta de planta baja, planta piso y azotea a la catalana, con las respectivas aberturas en las que domina la verticalidad.

La casa situada en chaflán tiene tres fachadas, orientada una de ellas en el patio trasero que se integra a la parcela. La fachada principal, orientada al paseo Navidad, queda claramente diferenciada del resto para situar la puerta de acceso a la vivienda, flanqueada a ambos lados por ventanas y, en el lado izquierdo, un portal más grande, que, en origen, hacía las funciones de almacén de la fruta y empaquetado para la exportación. Ha sido con posterioridad que se ha practicado un nuevo acceso a la vivienda en la fachada lateral que da a la calle Vidal i Ribas.

Probablemente el hecho de que haya una gran profusión de ornamentaciones responda al deseo del mismo propietario ya su ejecutor-el constructor Molins-que enriquecía muchas veces el trabajo del arquitecto. En este caso, como hemos indicado, en el proyecto de en Borrell no figura ningún elemento ornamental.
En este edificio vemos la incorporación de policromía a través de la cenefa de cerámica-enmarcada por una hilera de ladrillos-que recorre, y talla horizontalmente, las dos fachadas visibles desde las dos calles. Se trata de cerámica vidriada procedente del centro productor Pujol i Bausis de Llobregat y, concretamente, son los modelos que diseñó para dicha empresa el arquitecto Antoni M. Gallissà. En las impostas de ventanas y balcones-donde podemos apreciar la solución de una imposta escalonada-también se incorporó motivos cerámicos decorados-diseño de los modelos de en Gallissà-y en la parte del zócalo del suelo del balcón.

Una amplia cornisa a modo de barbacana o voladizo recorre toda la parte superior y en la zona del friso, nuevamente, hay aplicación cerámica en todo el perímetro del edificio. Destaca, sobre todo, la barandilla de la azotea resuelta como una crestería ondulante que contiene motivos esgrafiados que reproducen de manera estilizada elementos florales y guirnaldas.

Finalmente, destacaríamos los plafones esgrafiados que a modo de grandes medallones figuran entre las aberturas de la primera planta del edificio. En la fachada de la calle Vidal i Ribas podemos encontrar la que se refiere a la fecha de finalización del edificio: "Año", "1916". La tipografía muestra una gran libertad compositiva propia del momento del Modernismo. También encontramos otro panel circular en el que hay inscrito lo siguiente: "Exposición Internacional. Reino de España Ciudad de Barcelona "con el escudo de la ciudad de Barcelona inscrito en el centro. Quizás, éste, se acompañaba de otro panel que complementaba la información sobre el certamen o el galardón que había obtenido la Casa Raspall, pero, en la actualidad, sólo queda la forma circular malograrse éste. Respecto a la fachada principal, la que da al Paseo Navidad, la distribución de los paneles responde a una composición simétrica: en cada uno de los extremos del panel toma la forma de una medalla, en el de la derecha, donde se lee "Exposición Internacional. Barcelona 1912. Gran Premio "y, en el de la izquierda, se lee" Paris 1907 ". Respecto a los medallones centrales, ubicados entre los balcones, el de la derecha, figura la siguiente leyenda: "Concurso de Alimentación e Higiene", "Paris 1907" y en la zona inferior "Medalla de Oro". Aún se puede percibir como en los medallones hay representada una figura femenina vestida con túnica y con unos filacterias serpenteantes y, en el otro una corona de laurel sirve para rodear "Hygiene et Industries y Rattachant. Exposition Internationale, Paris 1907 ".

Los dos medallones situados más a la izquierda figura como lema central en la parte superior: "Concurso culinario" y en la parte inferior "Paris 1907". En uno de ellos está la representación de un ambiente industrial con chimeneas humeando y una figura femenina, estilizada, y un peregrino, en el otro medallón está inscrito el siguiente. "Exposition Internationale de L'Union Philantrophique" "culinaire, Alimentation, Hygiene" y la distinción de "Diploma de Honor".

Toda esta serie de elementos decorativos situados en las fachadas son claramente un signo distintivo teniendo por finalidad, el mostrar, a todos los ciudadanos, la importancia y la relevancia obtenida en los certámenes por la Casa Raspall a través de la participación y los galardones obtenidos en las primeras décadas del siglo XX.

(Fuente: Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat / Ruta del modernismo)

     Mapa de situación

http://xac.gencat.cat/ca/detalls/Article/Raspall

 

http://totsonpuntsdevista.blogspot.com.es/2013/03/casa-bonaventura-raspall-de-sant-feliu.html

jueves, 28 de marzo de 2013

CASA BONAVENTURA RASPALL DE SANT FELIU DE LLOBREGAT

Bonaventura Raspall – en sabeu el cognom matern ?, sou pregats de fer-nos-ho saber a l’emai coneixercatalunya@gmail.com - , era un dels principals importadors i exportadors de fruites de Sant Feliu, especialitzat en bananes. L’empresa ja des de 1886 es dedicava a l’exportació, fet que li va permetre participar i obtenir una reconeixença en certàmens, tant de Barcelona com internacionals. Quan l’any 1915 encarregà la construcció de la seva casa a Gabriel Borrell Cardona (Sabadell 1862 - Barcelona 1944), ‘ el sabadellenc treballador ‘ , aquest tan sols dibuixà la volumetria de la casa, composta de planta baixa, planta pis i terrat a la catalana, amb les respectives obertures en les que hi domina la verticalitat.

La descripció tècnica ens dius : Casa cantonera de tres façanes, de grans dimensions, volumetria cúbica i amb terrat a la catalana. S'estructura en alçada en planta baixa i pis. La planta baixa presenta portes i finestres rectangulars coronades per rajoles de ceràmica vidriada de tonalitats blaves i ocres i motius geomètrics, a to amb la sanefa del mateix material i motius que horitzontalment recorre aquest cos de l'edifici a mitja alçada i que només es veu interrompuda al seu pas per portes i finestres. Aquests elements, que doten de color l'edifici des d'una estètica clarament modernista, van ser produïts a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues de Llobregat i dissenyats per l'arquitecte modernista Antoni Maria Gallissà i Soqué (Barcelona 1861 – 1903).

A la façana principal s'ubiquen dues portes, una és l'accés principal a l'edifici i l'altra donava accés al magatzem. Destaca la presència d'un sòcol recobert de lloses de pedra de formes irregulars.

Al pis superior de la façana del Passeig Nadal s'ubiquen, sense eix de simetria, dos balcons de diferents dimensions. Són de plataforma rectangular amb el frontal decorat amb ceràmica vidriada. Es tanquen amb barana de ferro forjat molt lleugera i estan suportats sobre mènsules esglaonades col•locades asimètricament per adaptar-se a la posició de les obertures del pis inferior. Aquests balcons acullen una i dues portes respectivament, totes elles culminades amb idèntica decoració a les de la planta baixa. El cos de la paret corresponent al segon pis llueix grans i abundants motius esgrafiats de caràcter neoclàssic que fan referència als premis i reconeixements que va rebre l'antic establiment dedicat al comerç d'importació i exportació de fruita i verdura.

A destacar els plafons esgrafiats que a manera de grans medallons figuren entre les obertures de la primera planta de l’edifici. En la façana del carrer Vidal i Ribas podem trobar la que es refereix a la data d’acabament de l’edifici: “Año”, “1916”. La tipografia mostra una gran llibertat compositiva pròpia del moment del Modernisme. També hi trobem un altre plafó circular en el que hi ha inscrit el següent: “Exposición Internacional. Reino de España Ciudad de Barcelona” amb l’escut de la ciutat de Barcelona inscrit en el centre. Potser, aquest, s’acompanyava d’un altre plafó que complementava la informació sobre el certàmen o el guardó que havia obtingut la Casa Raspall, però, en l’actualitat, només hi resta la forma circular al malmetres aquest.

Pel que fa a la façana principal, la que dóna al Passeig Nadal, la distribució dels plafons respon a una composició simètrica: en cadascun dels extrems el plafó pren la forma d’una medalla, en el de la dreta, on s’hi llegeix “Exposición Internacional. Barcelona 1912. Gran Premio” i, en el de l’esquerra, s’hi llegeix “Paris 1907”. Respecte als medallons centrals, ubicats entre els balcons, el de la dreta, hi figura la següent llegenda: “Concurso de Alimentación e Higiene”, “Paris 1907” i en la zona inferior “Medalla de Oro”. Encara hom pot percebre com dins els medallons hi ha representada una figura femenina vestida amb túnica i amb uns filacteris serpentejants i, en l’altre una corona de llorer serveix per encerclar “Hygiene et Industries y Rattachant. Exposition Internationale, Paris 1907”.

Els dos medallons situats més a l'esquerra hi figura com a lema central en la part superior: “Concurso Culinario” i en la part inferior “Paris 1907”. En un d'ells hi ha la representació d'un ambient industrial amb xemeneies fumejant i una figura femenina, estilitzada, i un peregrí; en l'altre medalló hi ha inscrit el següent. “Exposition Internationale de L'Union Philantrophique” “Culinaire, Alimentation, Hygiène” i la distinció de “Diploma de Honor”.

A la cresteria ondulant del límit superior de l'edifici, sobre un ràfec de maó vermell, trobem una segona tipologia d'esgrafiats que reprodueix garlandes i flors. Per sota del ràfec tornem a trobar una sanefa de ceràmica vidriada també de tons blaus i ocres i motius geomètrics

Tot aquest seguit d'elements decoratius situats en les façanes són clarament un signe distintiu que pretenia mostrar a tots els ciutadans, la importància i la rellevància obtinguda en els certàmens per la Casa Raspall a través de la participació i dels guardons obtinguts en les primeres dècades del segle XX.



La casa quan la retratava, m’enviava el missatge clar de que els dies de gloria s’havien perdut en la nit del temps.

Imma Cauhé Raspall publicava un bloc sobre la casa i la seva historia d’obligada lectura.

http://casaraspall.blogspot.com.es/2016/04/origens-de-la-casa-cauhe-raspall.html

https://sites.google.com/site/barcelonamodernista/gabriel-borrell-i-cardona

http://relatsencatala.cat/relat/casa-bonaventura-raspall-de-sant-feliu-de-llobregat/1044049

  

https://www.santfeliu.cat/go.faces?xmid=9736

https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_Cahu%C3%A9#La_cerca_est.C3.A0_malament_el_n.C3.B3m_correcte_.C3.A9s_Cauh.C3.A9
A la viquipèdia està malament l'entrada posa Cauhé amb la h canviada de lloc.

http://www.lavozdelbajocinca.com/historia/784-joana-raspall-a-qles-encaixonadoresq-de-fraga

..................................
text complert de La voz del bajo cinca:

Joana Raspall a "les encaixonadores" de Fraga

19 Abril 2007. Publicado en Historia .

Joana Raspall tiene ahora 93 años. Vive en San Feliu del Llobregat (Barcelona). Una señora amable, gentil, que -aunque con ciertas reticencias a desprenderse de unas memorias que ha guardado tantos años-nos permite efectuar una copia de unas cuartillas mecanografiadas, en las que cuenta sus recuerdos infantiles en la Fraga de los primeros años del siglo XX. Era hija de Bonaventura Raspall Pahisa y de Joana Juanola Devavry, y sus abuelos maternos: Pau Juanola Capdepadrós y Agustina Devavry Mignon. Es decir, una parte genealógica es de origen francés. Por eso, cuando llegó a Fraga la familia Joanola-Raspall se les conoció también como los francesos. Entonces la señora Joana Raspall era muy niña y vivió intensamente la tarea comercial de su familia como comerciantes de higos.
Emprendedores en el comercio de productos agrícolas, se interesaron por los higos secos de Fraga, de la misma forma que por otros muchos productos de diversos lugares de Aragón y Cataluña. Al llegar a Fraga, alquilaban el desaparecido hostal de Camilo -después harinera Arnau-, situado junto a la actual plaza de San Salvador. A continuación contrataban multitud de personas para una tarea que duraba, cada año, unos 45 días. Es decir, el mes de noviembre y primera quincena de diciembre. A esta familia se le debe atribuir buena parte de la espléndida imagen de los higos de Fraga en aquellos años. El señor Bonaventura Raspall ideó la caja de madera cuya capacidad albergara diez kilos de higos -l’arroba-. Para las cajas pequeñas de cartón ideó un papel de puntilla que ofrecía un espléndido toque de calidad al producto.

La empresa, en Fraga, estaba registrada a nombre del señor Pau Juanola, suegro del señor Raspall, como puede verse todavía en la fotografía adjunta: “Figues de Fraga. Pau Juanola”. Nos lo cuenta la misma señora Joana Raspall en sus memorias: “Per les figues, féu construir uns caixons especials que s’ajustaven a una cabuda de deu quilos, i era estricte en la classificació de qualitats, segons les figues fossin més o menys blanques i més o meny grosses; al marge que la capa superior fos més o menys polida a efectes visuals, volia que les capes inferios fossin de la mateixa qualitat i de bona presentació. Tant els caixons de fusta com les capsetes de cartró per les figues, eren guarnits   amb paper taladrat imitant les puntes al coixí, tal com el tenen a les pastisseries”.

La extraordinaria presentación y belleza de los productos, mostrados por la familia Raspall en la Exposición de Alimentación e Higiene de París, les valió la medalla de dicha exposición en 1907.

Al hablar de la tarea de embalaje nos refiere que la realizaban en la primera planta del Hostal de Camilo, y nos describe el lugar de la siguiente forma. "Allá hi teniem cambres grans, de sala i alcova que es podia separar amb blanques cortines de cotó. La roba dels llits, fora les flassades, era de l’hostal; eren uns llençols entercs i netíssims que feien olor de sabó casolà, que havien estat rentats al riu i assecats estesos a l’herba”. Esta sala es la que empleaba el hostal como comedor. Y se decía que la reina María Cristina había descansado en dicho hostal y había salido al balcón para saludar a los fragatinos congregados en la plaza esperando poder verla.

El número de encaixonadores ocupadas en el hostal de Camilo era espectacular: “havien arribat a treballar-hi cent vint encaixonadores”. La fotografía (izquierda) muestra un buen número de ellas, todas vestidas con su mantón negro de flores, para la ocasión, o sea, para la foto. Esta reproducción, que debemos a la amabilidad de la citada señora Joana Raspall, estará presente en el Cegonyer el 23 de abril. No cabe duda que estas fotografías revalorizan el traje típico, los higos y la historia de Fraga.

La señora Joana Raspall, hija de uno de los empresarios más importantes de higos que tuvo Fraga a inicios del siglo XX, nos ha facilitado datos impagables sobre una de las actividades que hizo famosa a Fraga desde el hostal de Camilo. Este hostal estaba entonces a las Afueras de Fraga. Tenía una planta baja, un primer piso, unas golfas y un corral. Convertido todo el hostal en empresa de embalaje de higos secos merece la pena conocer lo que escribió sobre dicha actividad la citada señora Raspall: “Les figues eren guardades a munts als angles de la sala i recollida a palades. Cada dia n’arribaven carros plens i des del patí de l’hostal pujaven els grans coves, “banastos”, mitjançant una corriola de volant fins al primer pis o la golfa”.

El agradable estilo literario de la señora Joana Raspall no deja de lado la presencia de les encaixonadores, que entonces vestían a la usanza tradicional. “Estaven totes encara vestides i pentinades a l’ús antic: faldilles amples, dos o tres enagües, devantal, gipó i mocador a les espatlles, mitges blanques i sabates negres repuntejades amb dibuixos blancs”. Pero el vestido fragatino se transformaba en dias festivos: “Quan anaven endiumenjades, jo les vaig veure el dia de Tot(s) Sants, variava la qualitat de la roba, sobretot del mocador, que esdevenia “manton de manila”, i les arracades que, del botó inicial s’allargaven ens dos o tres pisos de penjolls amb pedreria. Tot allò, per a mi, era una gran espectacle que mai no he oblidat”.

La descripción del peinado fragatino no podía faltar en las memorias de la señora Raspall: “Duien un “monyo” pla, oblong, fet de trena, les més joves; però les velles duien una complicada trena ampla, de deu o dotze brins, engomada, que formava dues bagues, una sobre el cap, la més ampla, i l’altra cap endarrere, sobre el clatell, com un picaporta”.

Estas mujeres, todavía vestidas a la usanza centenaria, tenían una gran habilidad para preparar las cajas de higos que debían trasladarse a Barcelona, Zaragoza y a Francia. Los higos subían al primer piso o a les golfes y quedaban arrinconados en grandes montañas en las esquinas de donde se tomaban con palas. De aquí se trasladaban a la mesa de les encaixonadores, instaladas en su mayoría en aquella primera planta. Otro grupo en les golfes. La descripción del primer piso tiene un sabor de regusto de antaño, de aquello que no volverá: “En la sala més espaiosa e les cambres hi montàvem la cuina económica de carbó, sobre potes, amb xemeneia que sortia a través d’un vidre tret a la finestra i substituit per un plafó de fusta foradat. L’aigüera consistia en dos grans gibrells damunt d’una taula de cavallets, i al costat hi havia unes guerres enormes, les “tenalles”, que les dones omplien a cop de càntirs de l’aigua que anaven a poar al riu, quan passava clar, al rec del costat de la carretera. Treiem l’aigua de les guerres amb una mesura de mànec llarg, i l’avi posava sempre unes quantes pedres graposses i ben netes al fons perquè es fes pòsit a sota i no el remoguéssim en treure l’aigua; a més, hi tirava una gotellada de lleixiu per a fer-la innocua. De tota manera, els homes s’estimaven més beure vi!”

La madre de la autora de estas memorias, Joana Juanola Devavry, era la contable. En las fotos aparece con papeles en las manos. Su despacho y habitación estaba instalado en el primer piso del hostal de Camilo detrás de unas cortinas que aislaban dicha habitación. El cerebro comercial era el señor Bonaventura Raspall Pahisa, padre de la escritora de estas memorias. Por cierto, al hablar de su abuelo, el señor Pau Juanola Capdepadrós, nos refiere que era el responsable de la limpieza y de tener el agua, el carburo, y las herramientas a punto. Las cenizas eran arrojadas al corral por el agujero del wàter. O sea, que las necesidades de todo aquel elenco de personas, a veces más de cien, debían pasar por aquellos agujeros abiertos directamente al corral: “...la comuna consistia en un lloc tancat al final d’un passadís, amb un seient de dos forats grans i un de més petit- es veu que era cosa natural fer les necessitats en comú- seient que quedava penjat a l’aire lliure, amb una petita ampara de tres o quatre pams a la part del darrera, prolongant la pared que el sostenia”. El señor Bonaventiura Raspall llamaba aquella parte de la casa como el “sillón de las pulmonias”.

En el entorno del hostal de Camilo se vivía una gran agitación. Por las tardes llegaban los rebaños de ovejas que encerraban en el corral. Los establos disponían de abundantes caballería. Al lado había un molino de aceite. A corta distancia el matadero de ovejas y cerdos, al frente del hostal de Camilo, al otro lado de la carretera, la huerta de la So Maria. Huerta aquella cerrada de tapial. Otras huertas en derredor, especialmente con abundantes higueras, con flores de invierno en los arcenes de los caminos. Su recuerdo de la huerta de la So María es realmente encantador: “Quina meravella, la barraca de la So Maria! Recollides en senalles hi havia avellanes i atmelles; pomes, peres i codonys hi eren estesos en canyissos iguals que els que servien per assecar les figues al sol: a les parets escrostonades penjaven com garlandes enfilalls de cebes i alls, tomàquets i panotxes de Blat de moro; amuntegat a terra, maduraven els melons i les carbasses columinoses i bonyegudes; tot alló feia una olor viva i madura, dolça i penetrant que no oblidaré mai”. La So Maria tenia un poco más escondidas: ametlles, serves, caquis... 

Uno de aquellos años llegó a Fraga un batallón militar de maniobras dirigidos personalmente por el capitán general de Zaragoza. Al llegar al hostal y enterarse que en él estaban les encaixonadores, quiso conocer aquel lugar y al empresario que había conseguido que los higos de Fraga llegaran también a Zaragoza con el nombre de La Pilarica, nombre que tenía su marca antes de adoptar la conocida Marca de Fraga. Una de las tradiciones que mantuvieron siempre aquellas encaixonadores era la de cantar mientras trabajaban. A veces, llegaron a entonar un tremendo guirigai cuando se cruzaban las canciones distintas entre mesas distintas.

Como empresario de higos, el señor Bonaventura Raspall tuvo que reunirse en alguna ocasión con los demás empresarios del mismo negocio. Todo ello con el patrocinio de la alcaldía, al comprobar que tal actividad era un claro futuro económico para la ciudad. En uno de esos encuentros, -que debía celebrarse en el antiguo Ayuntamiento de la calle de La Cárcel-, se encontró con el alcalde enfurecido contra él, porque llegaba tarde. La causa del retraso, explicado por la señora Joana Raspall, su hija, tiene un verdadero sabor literario: “Rondinant, el meu pare, per haver-se de canviar de roba enmig del treball, ja que la mare no podia consentir que anés a la reunió amb roba de diari, va marxar carretera avall cap al pont i costa amunt pels carrers empedrtas de còdols, cap a l’Ajuntament. Les cases de la part vella de Fraga eren de parets de tàpia, amb portes baixes i petites finestres i estaven encastades les unes amb les altres, com escalonades, sense cap sortida pel carrer del darrera. (...) En passar per un d’aquells carrers costeruts, algú va tenir la inoportuna pensada de llençar per la finestra el contingut d’un xibrell plena d’orins. Devia ser la manera habitual de fer-ho. Però aquell dia no va anar a parar al carrer, sinó al vestit del meu pare...”. 

Los recuerdos infantiles de la señora Joana Raspall son extraordinarios: sus visitas a la golfas del hostal donde podía apreciar las cosas más variadas como las típicas frutas de invierno como tomates colgados, o abundantes raíces de regaliz. La pesca en el río Cinca, con su abuelo. Los juegos típicos infantiles con dos niñas del hostal. Los cantos de los carreteros al pasar frente al hostal. Las mujeres portadores de tres cántaros de agua, siempre una a la cabeza. Las largas filas de asnos cargados con sus sàrries. Los múltiples olores: de pan moreno, de castañas tostadas, orejones cocidos con ciruelas, las granadas maduras con azúcar, las butifarras de cebolla o de arroz, los membrillos al caliu... Los recuerdos imborrables de la señora Joana Raspall completan el extraordinario halo de las fotos de les encaixonadores fragatinas que trabajaban para su familia.

Artículos publicado por el historiador fragatino Joaquín Salleras Clarió en La Voz del Bajo Cinca,

...........................
Blog que recull el negoci a Fraga.

https://quinalafem.blogspot.com/2018/07/1858-figues-seques-de-fraga-la-pilarica.html

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
La infància de l'estimada poetessa nostra Joana Raspall va passar entre figues, si més no durant les estades que la família feia a Fraga als estius, a la casa dita de l'Hostal de Camilo. El seu pare Bonaventura regentava una empresa de compra-venda de fruites i verdures, heretada de son sogre Pau Juanola, establerta a Sant Feliu de Llobregat, d'on era originària la família, però amb 'sucursal' directa a Fraga des de començament de segle, a on preparaven les figues segues per vendre a Saragossa, Barcelona i també a França i tot. 

1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Una meravellosa foto de les encaixonadores a la gran sala de les golfes de l'Hostal de Camilo a on treballaven. Segon a la dreta, Pau Juanola, amb uns gran bigotis d'estil gavatxo, fruit del seu exili a França durant 40 anys, atès que no volgué fer el servei militar obligatori a l'Estat (espanyol). En retornar emprengué el negoci de la fruita, que heretà el seu gendre Bonaventura, pare de Joana Raspall. 

1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Detall de les encaixonadores, totes ben mudades per a l'ocació, amb monyo tradicional, faldeta i manto, assegudes darrere els taulells a on encaixonaven, és a dir, posaven les figues a les caixes, preparades per a traure-les a la venda. Dos xiquetes les ensenyen, mentre que el xiquet del mig és en Lluís, el germà gran de la Joana. També hi apreciem la bàscula a on es pesaven els cabassos de figues, amb Bonaventura Raspall dret al costat. Sembla que els homes vestien pantalons i americana de vellut, tot i que la teulada de teula damunt del canyís no devia d'ésser pas gaire frescal durant les hores de més bat de sol. 

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Full de propaganda en francès de la marca de figues 'La Pilarica', sempre amb menció de la sucursal Figues de Fraga. Servien als mercats figues del temps i figues seques. La data de 1886 assenyala l'inici de l'empresa al retorn de Pau Juanola de l'exili francès.

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Una capçalera de carta, en francès, del negoci de figues 'La Pilarica', molt apreciades a França per fer pastisseria: «Fornisseur des principals Confiseurs de l'Étranger». Mai no s'oblidava d'imprimir, a l'esquerra, els premis de qualitat rebuts a la fira de París de 1907, orgull de la casa.

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Un albarà de comanda de figues, en pessetes i cèntims. El propietari sempre remarcava que era el «Gendre Successeur» de l'«Ancienne Maison Juanola» i escrivia el cognom Respall. No hi trobem el català en l'ús dels documents comercials, però la filla de la casa, la Joana, en farà poemes tendres, nets i clars, per a goig dels lectors fins als seus cent anys. 

1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Un altre magnífic retrat de les encaixonadores de figues de la casa Raspall, probablement davant l'Hostal de Camilo, que la família llogava per passar-hi llargues temporades. L'edifici ja és desaparegut, i després de la guerra s'hie feu la farinera Arnau. S'emplaçava al costat de la plaça de Sant Salvador.

1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Esplèndid detall de les encaixonadores amb el vestit, pentinat i arracades, tot ben típic fragatí.

1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
A l'esquerra, el bigotut Pau Juanola i el gendre successor, Bonaventura Raspall, amb els encarregats fragatins de la sucursal i altre dones, totes ben abillades de fragatines, potser més encarregades del servei de l'hostal. 

1912. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
La voluntat de retratar els treballadors denota, a banda d'un cert parternalisme propi de l'època, una relació estreta i propera entre amos i treballadors.

Anys 1920. Figues seques de Fraga, 'La Pilarica',
Família de Joana Raspall (Casa Bonaventura Raspall).
Etiqueta de la marca 'La Pilarica', amb seu a Sant Feliu de Llobregat, poble originari de la família, ací ja amb el cognom Raspall.

Anys 1920. Figues seques de Fraga.
Imatge d'un assecador de figues d'ara fa cent anys, amb els canyissos tots estirats al sol, plens de figues. Els amples barrets eren imprescindibles sota el sol estiuenc. Atenció a les llarguíssimes escales, de fins a quinze o més graons! Hi havia figueres molt grans, potser fins i tot centenàries.

Anys 1950. Figues seques de Fraga.
Un assecador al costat de les figueres. Els canyissos tenen uns petits rocs perquè el vent no se'ls emporti, i les figues totes estesetes les unes al costat de les altres. Si collir era feina d'homes per tal com s'havien d'enfilar a les altes branques de les figueres, l'estesa dels fruits era tasca encarregada a les dones. 

Anys 1950. Figues seques de Fraga.
L'estampa acolorida té un encant d'època especial. Els vestits tradicionals comencen a deixar pas a les noves vestimentes dels temps.

Anys 1960. Figues seques de Fraga.
La vestimenta dels pagesos ja ha canviat, però el sistema d'assecar les figues continuava essent ancestral.

[864] Figues seques de Fraga

[872] Els collidors de les figues de Fraga

 

Joana Raspall té ara 93 anys [Traduït de La Voz del Bajo Cinca, 19 d’abril de 2007; la poetessa traspassà al 2013 amb cent anys]. Viu a Sant Feliu del Llobregat (Barcelona). Una senyora amable, gentil, que (encara que amb certes reticències a desprendre's d'unes memòries que ha guardat tants anys) ens permet fer còpies d'unes quartilles mecanografiades en què conta els seus records infantils a la Fraga dels primers anys del segle XX.

Era filla de Bonaventura Raspall Pahisa i de Joana Juanola Devavry, i els seus avis materns eren Pau Juanola Capdepadrós i Agustina Devavry Mignó. És a dir, una part genealògica és d'origen francès. Per això, quan va arribar a Fraga, a la família Juanola-Raspall se'ls va conèixer també com els francesos. Llavors la senyora Joana Raspall era molt nena i va viure intensament la tasca comercial de la seva família com a comerciants de figues. 

Emprenedors en el comerç de productes agrícoles, es van interessar per les figues seques de Fraga, de la mateixa manera que per molts productes de diversos llocs d'Aragó i Catalunya. En arribar a Fraga, llogaren el desaparegut hostal de Camilo (després farinera Arnau), situat al costat de l'actual plaça de Sant Salvador. A continuació contractaren multitud de persones per a una tasca que durava, cada any, uns 45 dies, és a dir, el mes de novembre i primera quinzena de desembre. A aquesta família se li ha d'atribuir bona part de l'esplèndida imatge de les figues de Fraga en aquells anys. El senyor Bonaventura Raspall va idear el caixó de fusta de deu quilos (una arrova) de figues. Per a les caixes petites de cartró ideà un paper de puntes que oferia un esplèndid toc de qualitat al producte.
L'empresa fragatina estava registrada a nom del senyor Pau Juanola, sogre del senyor Raspall: Figues de Fraga. Pau Juanola. Ens ho explica la mateixa senyora Joana Raspall en ses memòries: Per a les figues, féu construir uns caixons especials que s'ajustaven a una cabuda de deu quilos, i era estricte en la classificació de qualitats, segons que les figues fossin mes o menys blanques i més o menys grosses; encara que la capa superior fos més polida a efectes visuals, volia també que les capes inferiors fossin de la mateixa qualitat i bona presentació. Tant els caixons de fusta com les capsetes de cartró eren guarnits amb paper perforat imitant les puntes al coixí, tal com el tenien a les pastisseries. 

L'extraordinària presentació i bellesa dels productes, mostrats per la família Raspall en l'Exposició d'Alimentació i Higiene de París, els va valer la medalla d'aquesta exposició al 1907. En parlar de la tasca d'embalatge ens refereix la feina que feien a la primera planta de l'Hostal de Camilo, i ens descriu el lloc de la següent manera: Allà hi teníem cambres grans, de sala i alcova que es podien separar amb blanques cortines de cotó. La roba dels llits, fora de les flassades, era de l'hostal; eren uns llençols entercs i netíssims que feien olor de sabó casolà, que havien Estat rentats al riu i assecats estesos a l'herba. Aquesta sala és la que emprava l'hostal com a menjador. I es deia que la reina Maria Cristina havia descansat en aquest hostal i havia sortit al balcó per saludar els fragatins congregats a la plaça esperant de veure-la. 

El nombre d’encaixonadores ocupades a l'hostal de Camilo era espectacular: havien arribat a treballar-hi cent vint encaixonadores. La senyora Joana Raspall, filla d'un dels empresaris més importants de figues que va tenir Fraga a inicis del segle XX, ens ha facilitat dades impagables sobre una de les activitats que va fer famosa Fraga des de l'Hostal de Camilo. Aquest hostal era llavors als afores. Tenia una planta baixa, un primer pis, unes golfes i un corral. Les figues eren guardades a munts als angles de la sala i recollides a palades. Cada dia n'arribaven carros plens i des del pati de l'hostal pujaven els grans coves, banastos, mitjançant una corriola de volant fins al primer pis o la golfa. 

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
Recollint les figues més seques de damunt del canyís per posar-les a la panistra. Després les portarien a envasar a les mans de les famoses encaixonadores fragatines.

L'agradable estil literari de la senyora Joana Raspall no deixa de banda la presència de les encaixonadores, que llavors vestien a la manera tradicional. Estaven totes encara vestides i pentinades a l'ús antic: faldilles amples, dues o tres enagües, davantal, gipó i mocador a les espatlles, Mitges blanques i sabates negres repuntejades amb dibuixos blancs. Però el vestit fragatí es transformava en dies festius: Quan anaven endiumenjades, jo les vaig veure el dia de Tots Sants, variava la qualitat de la roba, sobretot del mocador, que esdevenia "mantó de Manila", i les arracades que, del botó inicial s'allargaven en dos o tres pisos de penjolls amb pedreria. Tot allò, per a mi, era una gran espectacle que mai no he oblidat. 

La descripció del pentinat fragatí no podia faltar en les memòries de la senyora Raspall: Duien un monyo pla, oblong, fet de trena, les més joves; però les velles duien una complicada trena ampla, de deu o dotze brins, engomada, que formava dues bagues, una sobre el cap, la més ampla, i l'altra cap endarrere, sobre el clatell, com una picaporta. 

Aquestes dones, encara vestides a la manera centenària, tenien una gran habilitat per preparar les caixes de figues que s'havien de traslladar a Barcelona, ​​Saragossa i a França. Les figues pujaven al primer pis o a les golfes i quedaven arraconades en grans muntanyes a les cantonades des d'on s’agafaven amb pales. D'aquí es traslladaven a la taula de les encaixonadores, instal·lades majoritàriament en aquella primera planta. Un altre grup a les golfes. La descripció del primer pis té un gust de regust d'abans, d'allò que no tornarà: A la sala més espaiosa de les cambres hi muntàvem la cuina econòmica de carbó, sobre potes, amb xemeneia que sortia a través d’un vidre tret de la finestra i substituït per un plafó de fusta foradat. L'aigüera consistia en dos grans gibrells damunt d'una taula de cavallets, i al costat hi havia unes gerres enormes, les "tenalles", que les dones omplien a cop de càntirs de l'aigua que anaven a poar al riu, quan passava clar, al rec del costat i de la carretera. Trèiem l'aigua de les gerres amb una mesura de mànec llarg, i l 'avi posava sempre unes quantes pedres gravoses i ben netes al fons perquè es fes pòsit a sota i no el remoguéssim al treure l'aigua; a més, hi tirava una gotellada de lleixiu per fer-la innòcua. De tota manera, als homes s'estimaven més beure vi!

1933. Figues de Fraga. Arxiu Reparaz (ICC).
L'àmplia era on s'ajeien els canyissos, elevats un pam de terra perquè hi circulés l'aire. Semblantment a aquesta nena, la petita Joana Raspall devia recórrer les eres i els espais on els treballadors elaboraven la matèria primera i el producte final.

La mare de l'autora d'aquestes memòries, Joana Juanola Devavry, era la comptable. El seu despatx i habitació estava instal·lat al primer pis de l'Hostal de Camilo darrere d'unes cortines que aïllaven aquesta habitació. El cervell comercial era el senyor Bonaventura Raspall Pahisa, pare de l'escriptora d'aquestes memòries. Per cert, en parlar del seu avi, el senyor Pau Juanola Capdepadrós, ens refereix que era el responsable de la neteja i de tenir l'aigua, el carbur, i les eines a punt. Les cendres eren llançades al corral pel forat de la comuna. O sigui, que les necessitats de tot aquell elenc de persones, de vegades més de cent, havien de passar per aquells forats oberts directament al corral: ...la comuna consistia en un lloc tancat al final d'un passadís, amb un seient de dos forats grans i un més petit (és veu que era cosa natural fer les necessitats en comú), seient que quedava penjat a l'aire lliure, amb una petita empara de tres o quatre pams a la part del darrera, que prolongava la paret que el sostenia". El senyor Bonaventura Raspall en deia, d’aquella part de la casa, la "butaca de les pulmonies. 

A l'entorn de l'Hostal de Camilo s’hi vivia una gran agitació. A les tardes hi arribaven els ramats d'ovelles que tancaven al corral. Els estables disposaven d'abundants cavalleria. Al costat hi havia un molí d'oli. A curta distància l'escorxador d'ovelles i porcs. Al davant de l'Hostal de Camilo, a l'altre costat de la carretera, l'horta de la So Maria, tancada de tàpia. Altres hortes entorn, especialment amb abundants figueres, amb flors d'hivern als vorals dels camins. El seu record de l'horta de la So Maria és realment encantador: Quina meravella, la barraca de la So Maria! Recollides en senalles hi havia avellanes i ametlles; pomes, peres i codonys hi eren estesos en canyissos, iguals que els que servien per assecar les figues al sol: a les parets escrostonades penjaven, com garlandes, enfilalls de cebes i alls, tomàquets i panotxes de blat de moro; amuntegats a terra, maduraven els melons i les carbasses voluminoses i bonyegudes; tot allò feia una olor viva i madura, dolça i penetrant que no oblidaré mai.La So Maria tenia una mica més amagades les serves i els caquis... 

Un d'aquells anys va arribar a Fraga un batalló militar de maniobres dirigit personalment pel Capità General de Saragossa. En arribar a l'hostal i assabentar-se que hi havia les encaixonadores, va voler conèixer aquell lloc i l'empresari. El Sr. Raspall havia aconseguit que les figues de Fraga arribessin també a Saragossa amb el nom de la Pilarica, nom que tenia la seva marca abans d'adoptar la coneguda marca de Fraga. Una de les tradicions que van mantenir sempre aquelles encaixonadores era la de cantar mentre treballaven. De vegades, van arribar a entonar un gran guirigall quan es creuaven les cançons de taules diferents. 

Com a empresari de figues, el senyor Bonaventura Raspall va haver de reunir-se en alguna ocasió amb els altres empresaris del mateix negoci. Tot això amb el patrocini de l'alcaldia, en comprovar que tal activitat era un clar futur econòmic per a la ciutat. En una d'aquestes trobades, que s'havia de celebrar a l'antic Ajuntament del carrer de la Presó, es va trobar amb l'alcalde enfurismat contra ell, perquè arribava tard. La causa del retard, explicat per la senyora Joana Raspall, la seva filla, té un veritable sabor literari: Rondinant, el meu pare, per haver-se de canviar de roba enmig del treball, ja que la mare no podia consentir que anés a la reunió amb roba de diari, va marxar carretera avall cap al pont i costa amunt pels carrers empedrats de còdols, cap a l'Ajuntament. Les cases de la part vella de Fraga eren de parets de tàpia, amb portes baixes i petites finestres, i estaven encastades les unes amb les altres, com escalonades, sense cap sortida pel carrer del darrera. (...) En passar per un d'aquells carrers costeruts, algú va tindre la inoportuna pensada de llençar per la finestra el contingut d'un gibrell ple d'orins. Devia ser la manera habitual de fer-ho. Però aquell dia no anar a parar al carrer, sinó al vestit del meu pare... 

Els records infantils de la senyora Joana Raspall són extraordinaris: les seves visites a la golfes de l'hostal on podia apreciar les coses més variades, com les típiques fruites d'hivern com tomàquets penjats, o abundants arrels de regalèssia; la pesca al riu Cinca amb el seu avi; els jocs típics infantils amb dues nenes de l'hostal; els cants dels carreters en passar davant del hostal; les dones portadores de tres càntirs d'aigua, sempre un al cap. Les llargues files d'ases carregats amb les sàrries; els múltiples olors: de pa bru, de castanyes torrades, orellanes cuites amb prunes, les magranes madures amb sucre, les botifarres de ceba o d'arròs, els codonys al caliu ...

1779. Fraga. Gravat de Palomino dins «Atlante...» de B. Espinalt. 

El pont de fusta (12), de tant en tant arrossegat per la força de l'aigua i degudament refet, amb els horts de l'altra banda de riu, i la porta d'entrada a la vila closa; al costat hi ha la capella de Sant Bartolomé (5) i un magatzem de fusta (6), que devia arribar en rais des del Pirineu. Més amunt de la costeruda vila, l'Ajuntament (4) i l'Hospital de Sant Vicent Màrtir (3). Dalt del turó, la guarnició aquarterada i fortificada.

A banda de la fàcil i falsa etimologia popular («tiene este nombre por lo fragoso de su sitio», en sabem la data oficial de fundació: 72 aC, tot i que habitada des des sempre, com les runes aparegudes ací i allà del seu terme demostren.